Raïm Seyval blanc
Al segle XIX, la viticultura europea va viure una autèntica tragèdia. La importació de ceps americans, introduïts per enriquir el nostre patrimoni vitivinícola, també va portar paràsits devastadors com la fil·loxera i malalties com el míldiu i l’oïdi. Aquests fongs van arrasar les vinyes europees, obligant els viticultors a buscar solucions dràstiques. Per a combatre la fil·loxera, es va començar a utilitzar l’empelt sobre portaempelts americans, resistents a aquest paràsit. En els grans crus francesos, fins i tot es va recórrer a tractaments químics, com la injecció de sulfur de carboni a les arrels. Aquesta tècnica, cara, complexa i tòxica, va aconseguir salvar algunes parcel·les prestigioses. Paral·lelament, es van desenvolupar ceps híbrids, fruit del creuament entre vinyes europees: Vitis vinifera i americanes: Vitis riparia, Vitis labrusca, i altres. Aquests híbrids tenien grans avantatges: eren més resistents a malalties i plagues i permetien produir raïm sense necessitat de tractaments químics. Un cep híbrid és, tècnicament, el resultat del creuament de dues espècies diferents, amb la finalitat de combinar-ne les qualitats. A diferència dels portaempelts, aquests híbrids produeixen raïm i, per tant, vi.
Al segle XX, l’ús dels ceps híbrids es va restringir, fins i tot es va prohibir en molts països europeus, com França. Oficialment, es deia que els vins obtinguts tenien sabors menys refinats, amb aromes "estranyes" o poc agradables. Però, va ser aquesta prohibició només una qüestió de qualitat? Alguns pensen que també hi havia motius polítics i econòmics, ja que els híbrids, més econòmics de cultivar, podien posar en perill els interessos dels grans cellers i de les indústries químiques. A Espanya, la situació va ser diferent. Els ceps híbrids no van estar totalment prohibits, però el seu ús ha sigut molt minoritari. Ací, s’ha donat més importància a les varietats tradicionals, adaptades al nostre clima i als nostres terrers.
Hui, els ceps híbrids estan tornant a despertar interès, especialment entre els viticultors naturals que volen treballar sense químics. Malgrat això, les denominacions d’origen continuen sent molt restrictives pel que fa a la plantació, afavorint les varietats tradicionals. A França, per exemple, el Merlot representa gairebé un 15 % de la superfície total de les vinyes. Aquesta uniformitat limita la diversitat i la capacitat de resistir el canvi climàtic o noves malalties. En canvi, països com Alemanya o Suïssa permeten molta més diversitat i aposten pels híbrids moderns, millor adaptats als reptes actuals. Alguns exemples de ceps híbrids són el Noah i l’Isabelle, dos híbrids americans que encara es poden trobar en algunes vinyes tradicionals a Galícia, el Baco Noir, més habitual a França, o el Felicia i el Vidal, menys coneguts però utilitzats en projectes de viticultura natural. També hi ha híbrids més moderns, com el Solaris i el Regent, amb menys de 60 anys d’història. A Espanya, hi ha iniciatives recents en regions com Catalunya o Galícia que experimenten amb híbrids resistents, especialment en projectes ecològics. Solen ser petits productors o associacions que busquen preservar l’entorn i reduir l’ús de químics. Si els ceps híbrids encara no són habituals dins de les denominacions d’origen, comencen a guanyar visibilitat en vins fora d’aquestes, produïts per viticultors naturals que aposten per la sostenibilitat.
Amb el canvi climàtic, és urgent trobar solucions més resistents davant de fenòmens extrems com la sequera o les noves malalties. Els híbrids, amb la seua capacitat de resistir sense tractaments químics, podrien ser una peça clau per al futur de la viticultura. La legislació evolucionarà per adaptar-se a aquests reptes?