Millor beure vi negre que deprimir-se

Millor beure vi negre que deprimir-se

Quina sort d'haver conegut aquest Benoist Rey, un ogre benevolent i generós perdut als Pirineus.


Hem de tornar al principi dels anys 90 a Montfa, poble menut de l'Arieja on Benoist havia reformat amb amics una granja en hostal i cuinava plats tradicionals i casolans. Un lloc de trobada i d'intercanvis que m'ha posat al camí de l'autenticitat, del bon menjar i del bon beure. A començar per l'aperitiu, uns seria de kirs de la casa, una especialitat feta de vi blanc i crema de cassis o altres fruits originària de Borgonya, aci servit en ampolles de Jéroboam, graciosament i a voluntat. El vi era «d’un amic», del veí departament d'Aude, fort i costerut. Encara no parlàvem de vi natural però estava ben viu, com els plats del Benoist. Dinars i sopars interminables en bona companya, amb musica, riures i amor, els camps als voltants estant ideals per a fer l'amor a les vespres de l'estiu.


Em recorda una actuació del poet i cantant Michel Vivoux on vaig riure tant que primer, vaig arruïnar la gravació professional d'un amic i de dos, l'artista va parar l’espectacle per a queixar-se, amb molt d'humor. Una escola de la vida, del bon gust i del gaudiment, en uns temps despreocupats. Es deia L'auberge des Traouques (forats menuts) i mai l'oblidarem.